Festinas Zaqueu, depressa

Lluc. 19, 1-11

Zaqueu volia veure a Jesús, però no podia veure’l, perquè era baixet.

Zaqueu, com tu o jo, no veia a Jesús perquè vivia apartat de Déu. La seva vida no era correcte. En la seva feina era immoral. La trampa, l’engany, l’abús… a poc a poc s’havia convertit en una persona despòtica, aprofitada, per això no veu Jesús.

Moltes vegades som també així. El nostre treball no el fem lloc de santificació, sinó de condemnació. Perquè no som ètics, no som coherents, perquè abusem del poder, de la autoritat, busquem el fi, i no tenim en compte els mitjans… ens passa com Zaqueu. Ell aquesta actuació el portà a prendre els diners de la gent, a robar. Vigilem de no caure en aquest remolí que caiguè Zaqueu i que li impossibilitava de veure Jesús.

Però s’enfilà a un arbre.

Pujà a l’arbre. Nosaltres també em de pujar a l’arbre. L’arbre és l’Església, la única que ens permetrà veure Jesús. Per pujar ens hi em d’agafar fort, pot haver-hi esforç al principi, podem no agafar-nos en la branca prou forta, però si pugem hi ha la branca forta que ens hem d’enfilar i contemplar Jesús. Zaqueu està content de veure el mestre, queda impressionat de descobrir el rostre del Crist, i encara es meravellà més. No s’ho espera.... “Somia, i quedaràs curt”: Crist li parla!

També nosaltres enfilats a l’Església i si ja estem a les branques fortes des de les que veiem el Crist ens meravellem de veure’l, però encara hi ha més, Ell s’ha d’adreçar a nosaltres.

Ell et diu: “avui vindré a casa teva”

Quan li va dir això Zaqueu fou a preparar casa seva amb molta joia, baixà ràpid, “festinans descendit”, a endreçar-ho tot, a preparar-ho tot per la vinguda d’un invitat excepcional. Aquesta endreça, aquesta preparació per la seva vinguda és com la que fa la núvia que prepara la seva boda, que amb detall exquisit ho prepara tot, no vol que res s’escapi, que surti a la perfecció tot. També s’ha d’assemblar a la nostra ànima que vol rebre la visita de l’hoste sant. Així abans de la comunió cal preparar bé la morada de la Trinitat Santa.

I com la noia no es descuida el menor detall, fins l’ esquitx de rosada que cau a terra al matí, allò que sembla sense importància per ser xic com un gra que tot just inclina la balança, per Déu és important, Ell cuida amb delicadesa dolcíssima això que és tant mins, posant amor en la petitesa que sembla haver de passar desapercebuda, de manera que nosaltres valorem allò petit i que pel Senyor ho plany i ho sostè;

nosaltres hem de tenir aquesta santa cura en la puresa, en la rectitud de cor, en la bondat d’intenció. I convertir-nos com Zaqueu que ara es preocupa dels pobres, es preocupa dels que ha defraudat i és feliç, perquè ara té salut perquè en aquesta casa, en aquesta ànima, ara hi ha la salvació, l’ha visitada el Senyor i hi ha trobat allò que buscava perquè s’havia perdut.

Que sapiguem nosaltres veuren’s perduts com Zaqueu, per posar-nos disposats a deixar-nos trobar pel Nostre Salvador que ens busca amb deler. Que Maria intercedeixi per nosaltres i ens ajudi a pujar a l’arbre, i ara que som a taula amb Ell com Zaqueu, resolem de millorar de veritat i en obres a una vida santa seguint a la vocació que Crist ens fa: “festinas descende, que avui m’haig d’allotjar a casa teva”

Mn. Joan Prat