Davant teu s’allunya el camí, fuig i t’invita entre marges de romaní tots en florida, és la veu que vespre i matí llença una crida infinita.
O-hé ! Minyó ! Minyó ! Tu que cerques, tu que dubtes para l’oïda a ma cançó : Jo sóc la veu de la Ruta !
És la ruta dels forts, dels grans, dura i amable, ella ha vist la marxa dels Sants vers l’Immutable, de llur peu l’emprenta guardant en sa pols venerable.
Quan al jorn morint bosc enllà la nit avança, d’esperança cobert t’adorms sense cap temença, i la veu del Senyor tan sols serà ta recompensa.
|